L’any 2002 hi havia censats al juliol 36.914 assalariats. La xifra va anar in crescendo fins arribar al nivell màxim l’any 2006, amb 41.592. Si durant un lustre els treballadors no van parar de pujar, durant els cinc anys següents no han parat de baixar.
Primer es van incrementar cinc mil llocs de treball i després s’han perdut exactament els mateixos. El juliol de l’any 2011 hi havia registrats 36.283, lleugerament per sota de la xifra de nou anys abans.
L’evolució del mercat laboral contrasta amb la xifra que s’ha de pagar cada any per baixes. Amb els mateixos treballadors de l’any 2002 enguany es multiplicarà per dos cops i mig la quantitat de diners per abonar. De 12,9 a 30,1 milions d’euros. Els motius? Des de la CASS s’apunta la tendència a fer de les baixes un substitutiu del subsidi d’atur. Aquesta és una de les explicacions per a dades incomprensibles teòricament com que si al 2006 amb 5.300 treballadors més es paguessin només dos terços de diners en baixes del que s’abonarà enguany. De 19,2 milions a 30,1. La teoria del subsidi encobert es pot defensar amb l’evolució de les xifres. Abans d’entrar en la crisi els increments dels costos de les baixes eren suaus. El gran salt té lloc el 2008 i el 2009. En cadascun d’aquests dos anys va tenir lloc una pujada superior al 20%.
dimarts, 25 d’octubre del 2011
La CASS paga tres cops més del que es cotitza
Ricard Poy, Diari d'Andorra (24/10/2011)
La crisi del sistema sanitari és important, però la de les pensions és molt més greu.
(...) Les previsions fetes fins ara eren preocupants, però la crisi les ha empitjorat pel descens d’assalariats. Amb el sistema actual en deu anys les cotitzacions mensuals seran inferiors als pagaments de jubilacions. Aquí comença la fallida que culmina deu anys deprés quan es gasti l’últim euro que quedarà a la caixa.
El problema prové de diferents fronts que inclourien la gestió dubtosa durant algunes etapes o l’incomprensible estancament de les cotitzacions durant dècades, però el motiu fonamental es troba en un fet ben simple: no s’ha actualitzat l’esperança de vida a l’hora de remunerar les jubilacions. Quan la CASS es va crear el 1968 l’esperança de vida era de 71,4 anys. Per tant estava previst que si una persona es jubilava als 65 havia de recuperar tot el que havia cotitzat en aquests 6,4 anys. El càlcul tenia lògica, però una data de caducitat molt curta. Pocs anys després l’esperança de vida ja havia augmentat i la remuneració de les pensions no es va reajustar. Es continuava tornant l’equivalent a la cotització en 6,4 anys. Tots els anys que es vivien a posteriori la pensió provenia de les pensions del futur.
La crisi del sistema sanitari és important, però la de les pensions és molt més greu.
(...) Les previsions fetes fins ara eren preocupants, però la crisi les ha empitjorat pel descens d’assalariats. Amb el sistema actual en deu anys les cotitzacions mensuals seran inferiors als pagaments de jubilacions. Aquí comença la fallida que culmina deu anys deprés quan es gasti l’últim euro que quedarà a la caixa.
El problema prové de diferents fronts que inclourien la gestió dubtosa durant algunes etapes o l’incomprensible estancament de les cotitzacions durant dècades, però el motiu fonamental es troba en un fet ben simple: no s’ha actualitzat l’esperança de vida a l’hora de remunerar les jubilacions. Quan la CASS es va crear el 1968 l’esperança de vida era de 71,4 anys. Per tant estava previst que si una persona es jubilava als 65 havia de recuperar tot el que havia cotitzat en aquests 6,4 anys. El càlcul tenia lògica, però una data de caducitat molt curta. Pocs anys després l’esperança de vida ja havia augmentat i la remuneració de les pensions no es va reajustar. Es continuava tornant l’equivalent a la cotització en 6,4 anys. Tots els anys que es vivien a posteriori la pensió provenia de les pensions del futur.
dilluns, 10 d’octubre del 2011
Estudio sobre como financiar la Renta Básica
ARCARONS, J., BOSO, À., NOGUERA, J.A. y RAVENTÓS, D., 2005: La renda bàsica de ciutadania. Una proposta viable per Catalunya, Mediterrània, Barcelona
Este estudio está basado en una gran muestra de 210.000 declaraciones del IRPF de Cataluña. Esta propuesta de financiación de la RB consiste en una reforma en profundidad del actual IRPF. El estudio opta por este camino porque se ha tenido acceso a datos individualizados de este impuesto, pero también porque el IRPF es especialmente útil para apreciar, por ejemplo, la redistribución resultante de la renta. La inmensa base de datos permite un conocimiento exhaustivo de los rendimientos netos susceptibles de ser gravados fiscalmente. Las principales características de la propuesta del estudio son:
1) se establece una RB universal pagada directamente a toda persona de forma incondicional;
2) la RB reemplaza cualquier otro tipo de renta o pensión pública de cantidad inferior (en el caso de que la antigua percepción sea más alta, la RB se complementaría hasta llegar a la citada percepción);
3) la cantidad anual de RB es de 5.414,4 euros por adulto y de 2.707,2 euros para los menores de 18 años;
Este estudio está basado en una gran muestra de 210.000 declaraciones del IRPF de Cataluña. Esta propuesta de financiación de la RB consiste en una reforma en profundidad del actual IRPF. El estudio opta por este camino porque se ha tenido acceso a datos individualizados de este impuesto, pero también porque el IRPF es especialmente útil para apreciar, por ejemplo, la redistribución resultante de la renta. La inmensa base de datos permite un conocimiento exhaustivo de los rendimientos netos susceptibles de ser gravados fiscalmente. Las principales características de la propuesta del estudio son:
1) se establece una RB universal pagada directamente a toda persona de forma incondicional;
2) la RB reemplaza cualquier otro tipo de renta o pensión pública de cantidad inferior (en el caso de que la antigua percepción sea más alta, la RB se complementaría hasta llegar a la citada percepción);
3) la cantidad anual de RB es de 5.414,4 euros por adulto y de 2.707,2 euros para los menores de 18 años;
La CASS preveu 60 milions de dèficit sanitari el 2013
De Ricard Poy al Diari d'Andorra
L’increment del dèficit sanitari és una espiral sense fi a menys que es comencin a prendre mesures urgents. Aquest és el missatge que transmeten les dades de què disposa la Seguretat Social respecte a les previsions de números vermells.
El grup parlamentari demòcrata, segons diferents consellers generals, està força preocupat amb les dades. El 2010 van ser uns 26 milions de dèficit, el 2011 seran uns 35 i la previsió per al 2012 arriba als 40. Aquestes xifres són conegudes, tot i que depèn de com es mirin serien més altes. No s’inclou la quantitat en despesa social que la CASS avança i que el Govern paga posteriorment. Per posar un exemple, el 2012 si tenim en compte aquest afegit no serien 40 milions, sinó 40 més 7. El 2013 tindria lloc un salt qualitatiu en el dèficit, segons les previsions de la parapública. S’assolirien els 60 milions d’euros (sumant tots els conceptes) i el sistema quedaria a prop del col·lapse. Els auguris tenen com a punt de sortida que no hi hagués mesures correctores abans d’aquesta data. Fet absolutament improbable, d’altra banda. Per fer front a un dèficit inassumible els demòcrates, segons alguns consellers, treballen en dues línies. D’una banda, el Govern està desenvolupant un conjunt de mesures per reformar substancialment el sistema sanitari amb l’objectiu d’optimitzar el servei i rebaixar de forma sensible la despesa. El treball, que es negociarà amb el PS i els col·lectius afectats, desembocarà en una nova llei de la CASS.
divendres, 7 d’octubre del 2011
La sanitat pública pot ser cooperativa
Per Marià Moreno, president d’Aposta, Escola de Cooperativisme
La sanitat i l’ensenyament han de ser públics, i han de ser-ho perquè les persones del nostre país ho volen. La sobirania rau en el poble. No hi ha dubtes, ni pot haver-hi debat: el “què” -allò que volem- resta prou clar. Una altra cosa és el “com” -de quina forma- es pot fer possible el nostre desig col·lectiu.
Si observem l’ensenyament veiem que el nostre desig queda cobert amb dues xarxes, una privada i una altra pública, que convergeixen en la satisfacció del mateix. Naturalment no sense discrepàncies, no sense errades, però no és arriscat dir que existeix un cert consens social i no es considera especialment dissonant que l’ensenyament públic es vehiculi així. Cal dir que, des del cooperativisme, estem ben d’acord amb aquest model: les nostres escoles cooperatives són concertades i no pas públiques, i algunes d’elles es troben entre les millors escoles de Catalunya.
La sanitat ha seguit altre camí, també existeixen dues xarxes, però no coincideixen. Una d’elles aporta la sanitat pública i l’altra la privada. Pot existir un cert nivell de concertació entre elles per proves i intervencions, però no són el mateix. El “què” de la sanitat pública es desenvolupa bàsicament a través d’un “com” públic.
La sanitat i l’ensenyament han de ser públics, i han de ser-ho perquè les persones del nostre país ho volen. La sobirania rau en el poble. No hi ha dubtes, ni pot haver-hi debat: el “què” -allò que volem- resta prou clar. Una altra cosa és el “com” -de quina forma- es pot fer possible el nostre desig col·lectiu.
Si observem l’ensenyament veiem que el nostre desig queda cobert amb dues xarxes, una privada i una altra pública, que convergeixen en la satisfacció del mateix. Naturalment no sense discrepàncies, no sense errades, però no és arriscat dir que existeix un cert consens social i no es considera especialment dissonant que l’ensenyament públic es vehiculi així. Cal dir que, des del cooperativisme, estem ben d’acord amb aquest model: les nostres escoles cooperatives són concertades i no pas públiques, i algunes d’elles es troben entre les millors escoles de Catalunya.
La sanitat ha seguit altre camí, també existeixen dues xarxes, però no coincideixen. Una d’elles aporta la sanitat pública i l’altra la privada. Pot existir un cert nivell de concertació entre elles per proves i intervencions, però no són el mateix. El “què” de la sanitat pública es desenvolupa bàsicament a través d’un “com” públic.
Place, Not Race, May Be a Larger Determinant of Health Disparities
Where you live could play a larger role in health disparities than originally thought, according to a new study by researchers from the Johns Hopkins Bloomberg School of Public Health. They examined a racially integrated, low-income neighborhood in Baltimore, Maryland and found that, with the exception of smoking, nationally reported disparities in hypertension, diabetes, obesity among women and use of health services disappeared or narrowed. The results are featured in the October 2011 issue of Health Affairs.
“Most of the current health disparities literature fails to account for the fact that the nation is largely segregated, leaving racial groups exposed to different health risks and with variable access to health services based on where they live,” said Thomas LaVeist, PhD, lead author of the study, director of the Johns Hopkins Center for Health Disparities Solutions, and the William C. and Nancy F. Richardson Professor in Health Policy and Management. “By comparing black and white Americans who are exposed to the same set of socioeconomic, social and environmental conditions we were better equipped to discern the impact of race on health-related outcomes and have concluded social factors are essentially equalized when racial disparities are minimized.”
“Most of the current health disparities literature fails to account for the fact that the nation is largely segregated, leaving racial groups exposed to different health risks and with variable access to health services based on where they live,” said Thomas LaVeist, PhD, lead author of the study, director of the Johns Hopkins Center for Health Disparities Solutions, and the William C. and Nancy F. Richardson Professor in Health Policy and Management. “By comparing black and white Americans who are exposed to the same set of socioeconomic, social and environmental conditions we were better equipped to discern the impact of race on health-related outcomes and have concluded social factors are essentially equalized when racial disparities are minimized.”
dimecres, 5 d’octubre del 2011
La sanidad pública amenazada. Pacto del euro, déficit y recortes sanitarios
/e Carmen San José Pérez en Viento Sur (27/09/11)
(...) Los gobiernos autonómicos dicen estar muy preocupados por el gasto sanitario, entiéndase el gasto sanitario público. El que supone alrededor del 70% del gasto total. Porque lo que no preocupa a ningún gobernante es lo que ha crecido en los últimos años el gasto que tienen que realizan las familias por prestaciones que no están incluidas en los SS, o debido a su mal funcionamiento.
Por lo tanto, lo que está en juego en este como en otros servicios públicos no es tanto lo que en total se gasta en los mismos la ciudadanía, sino lo que se destina a los mismos en los presupuestos del Estado.
(...) La situación actual de los servicios públicos de salud es el fruto de una estrategia aplicada desde mediados de los años ochenta para introducir mecanismos de mercado e ir privatizando las partes más rentables de los mismos.
Por lo tanto, lo que está en juego en este como en otros servicios públicos no es tanto lo que en total se gasta en los mismos la ciudadanía, sino lo que se destina a los mismos en los presupuestos del Estado.
(...) La situación actual de los servicios públicos de salud es el fruto de una estrategia aplicada desde mediados de los años ochenta para introducir mecanismos de mercado e ir privatizando las partes más rentables de los mismos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)