La CASS paga tres cops més del que es cotitza

Ricard Poy, Diari d'Andorra (24/10/2011)

La crisi del sistema sanitari és important, però la de les pensions és molt més greu.

(...) Les previsions fetes fins ara eren preocupants, però la crisi les ha empitjorat pel descens d’assalariats. Amb el sistema actual en deu anys les cotitzacions mensuals seran inferiors als pagaments de jubilacions. Aquí comença la fallida que culmina deu anys deprés quan es gasti l’últim euro que quedarà a la caixa.

El problema prové de diferents fronts que inclourien la gestió dubtosa durant algunes etapes o l’incomprensible estancament de les cotitzacions durant dècades, però el motiu fonamental es troba en un fet ben simple: no s’ha actualitzat l’esperança de vida a l’hora de remunerar les jubilacions. Quan la CASS es va crear el 1968 l’esperança de vida era de 71,4 anys. Per tant estava previst que si una persona es jubilava als 65 havia de recuperar tot el que havia cotitzat en aquests 6,4 anys. El càlcul tenia lògica, però una data de caducitat molt curta. Pocs anys després l’esperança de vida ja havia augmentat i la remuneració de les pensions no es va reajustar. Es continuava tornant l’equivalent a la cotització en 6,4 anys. Tots els anys que es vivien a posteriori la pensió provenia de les pensions del futur.

Continúa
Reajust insuficient
El problema era evident, però durant dècades ningú no va fer res per solucionar-ho. Fa pocs anys es va fer un petit canvi. De 71,4 es va passar a 73. Actualment la remuneració dels punts de la CASS està pensada per retornar en 8 anys, després dels 65, tot el que s’ha cotitzat. A partir dels 73 s’ha d’anar a buscar al fons comú. Els càlculs de la parapública situen l’esperança de vida actual en uns 85 anys. N’hi ha dotze de diferència que es mengen dia a dia els fons.

Fent números, un pensionista cobra (sense que tingui cap culpa) tres vegades més del que seria normal amb una remuneració del punt adaptada a l’esperança de vida actual. El que li tocaria cobrar en 20 anys ho rep en 8. El sistema és tan paradoxal que cada euro que rep la CASS com a cotització en el fons és una ruïna perquè el compromís que adquireix és infinitament superior al benefici que pot donar al llarg del temps aquest mateix euro.

Sense correcció
A més no existeix un dels grans factors de correcció: la cotització mínima. En la major part de països es va establir un mínim d’anys de cotització per tenir dret a cobrar. Això significa que hi ha un grup de gent que ha pagat però que no cobrarà. A Andorra durant 40 anys el dret a pensió s’obtenia des del primer dia. Una modificació recent estableix que hi ha un any de carència. Per començar a tenir drets de remuneració s’ha d’haver estat assalariat un any. Per comparar, a Espanya s’ha d’haver cotitzat quinze anys i només aquells que n’acumulen 35 tenen dret a la pensió plena. A la resta se li fan reduccions. L’escenari és tan delicat que només una bateria de mesures combinades pot ser efectiva. Fins que no es disposi de l’estudi actualitzat no es prendran grans decisions. L’únic que la CASS demana amb urgència és aturar immediatament les jubilacions anticipades.

SOLUCIONS IMPOPULARS
La bateria de solucions per convertir en viable el sistema de pensions són clarament impopulars. Augmentar l’edat de jubilació, reduir de forma substancial la remuneració dels punts de vellesa que es compren a la CASS, establiment d’un període mínim de cotització molt més gran que l’actual per tenir drets i segurament augmentar el percentatge que es paga cada mes del sou per a la branca de jubilació. L’estructura dels pensionsites és a més especialment complicada perquè hi ha una gran quantitat que han cotitzat relativament pocs anys i després han tornat al país d’origen. És possible que s’acabi fins i tot obrint un debat sobre la legitimitat d’aplicar mesures retroactives per la gravetat de la situació. Hi ha desenes de milers de persones amb drets adquirits.