La sanitat pública pot ser cooperativa

Per Marià Moreno, president d’Aposta, Escola de Cooperativisme

La sanitat i l’ensenyament han de ser públics, i han de ser-ho perquè les persones del nostre país ho volen. La sobirania rau en el poble. No hi ha dubtes, ni pot haver-hi debat: el “què” -allò que volem- resta prou clar. Una altra cosa és el “com” -de quina forma- es pot fer possible el nostre desig col·lectiu.

Si observem l’ensenyament veiem que el nostre desig queda cobert amb dues xarxes, una privada i una altra pública, que convergeixen en la satisfacció del mateix. Naturalment no sense discrepàncies, no sense errades, però no és arriscat dir que existeix un cert consens social i no es considera especialment dissonant que l’ensenyament públic es vehiculi així. Cal dir que, des del cooperativisme, estem ben d’acord amb aquest model: les nostres escoles cooperatives són concertades i no pas públiques, i algunes d’elles es troben entre les millors escoles de Catalunya.

La sanitat ha seguit altre camí, també existeixen dues xarxes, però no coincideixen. Una d’elles aporta la sanitat pública i l’altra la privada. Pot existir un cert nivell de concertació entre elles per proves i intervencions, però no són el mateix. El “què” de la sanitat pública es desenvolupa bàsicament a través d’un “com” públic. Continúa

Tots els mitjans de comunicació van plens de la noticia que el model sanitari públic és insostenible i l’expressió “tisorada” se’ns ha fet prou comú i l’estem vivint, no sense un profund desacord. Tot plegat ja és això? Cal acceptar el que una determinada concepció està fent? És a dir retallar. Potser voldria privatitzar però políticament li sembla una opció perduda.

(...) Una dada: un centenar de cooperatives de la Sectorial d’iniciativa social de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya facturen -elles soles- 130 milions d’euros i ocupen més de 6.000 persones. I ho fan, fonamentalment, gestionant serveis de l’anomena’t “Estat del Benestar”, globalment descrits com “serveis d’atenció a les persones”: serveis per a gent gran, persones amb discapacitat, lleure educatiu, escoles bressol, inclusió social o infància en risc. A Catalunya, en alguns d’aquest àmbits, a l’entorn del 20% de les persones usuàries són ateses per empreses cooperatives.

Així que, tornant al “com”: des de la cooperació público-privada, les cooperatives ja estan gestionant serveis d’atenció a les persones. I les persones usuàries afirmen estar-ne satisfetes. Per tant, de “com” es gestionen els serveis públics de salut, en podem parlar. I parlarem, aleshores, de cooperatives d’iniciativa social. No cal estendre’s ara sobre les seves característiques però vull remarcar un fet cabdal i decisiu: es tracta de cooperatives sense ànim de lucre. És a dir, els diners públics rebuts per prestar els serveis d’atenció a les persones no enriqueixen a ningú, a cap persona. Els excedents únicament serveixen per enfortir la cooperativa i poder oferir un servei encara millor.

(...) Les persones del nostre poble sabran destriar el gra de la palla i, si una persona cooperativista ja està sent molt bona per tenir cura de la gent gran, o per tirar endavant una escola bressol, o pel més que difícil treball amb la infància en risc, també ho serà per ajudar a fer real una sanitat pública eficient i propera, càlida, com són les persones que només volen que treballar per a persones, sense cap ànim de lucre.