L’increment del dèficit sanitari és una espiral sense fi a menys que es comencin a prendre mesures urgents. Aquest és el missatge que transmeten les dades de què disposa la Seguretat Social respecte a les previsions de números vermells.
El grup parlamentari demòcrata, segons diferents consellers generals, està força preocupat amb les dades. El 2010 van ser uns 26 milions de dèficit, el 2011 seran uns 35 i la previsió per al 2012 arriba als 40. Aquestes xifres són conegudes, tot i que depèn de com es mirin serien més altes. No s’inclou la quantitat en despesa social que la CASS avança i que el Govern paga posteriorment. Per posar un exemple, el 2012 si tenim en compte aquest afegit no serien 40 milions, sinó 40 més 7. El 2013 tindria lloc un salt qualitatiu en el dèficit, segons les previsions de la parapública. S’assolirien els 60 milions d’euros (sumant tots els conceptes) i el sistema quedaria a prop del col·lapse. Els auguris tenen com a punt de sortida que no hi hagués mesures correctores abans d’aquesta data. Fet absolutament improbable, d’altra banda. Per fer front a un dèficit inassumible els demòcrates, segons alguns consellers, treballen en dues línies. D’una banda, el Govern està desenvolupant un conjunt de mesures per reformar substancialment el sistema sanitari amb l’objectiu d’optimitzar el servei i rebaixar de forma sensible la despesa. El treball, que es negociarà amb el PS i els col·lectius afectats, desembocarà en una nova llei de la CASS.
Continúa
Redirigir la despesa social
L’altra gran línia neix de la necessitat de corregir un error històric: una part important de la despesa social l’està assumint la CASS i no l’Estat. Per canviar aquesta situació s’està elaborant una llei de benestar. El text ha de recollir quina és la despesa social i qui l’haurà d’assumir. Actualment, la Seguretat Social està finançant dels fons propis despeses socials associades a la gent gran com El Cedre o Sant Vicenç d’Enclar. Està pagant una part important de les pensions no contributives (no cotitzades prèviament) i fins i tot assumeix el cost sanitari de l’Escola de Meritxell. Aquest conjunt de pagaments són una via de despesa molt important que la CASS considera que l’Estat, com en qualsevol altre país, hauria d’assumir. Les xifres no són per prendre-se-les a broma. La parapública ha fet un càlcul pel qual si se sumen totes les prestacions socials que està pagant, i que creu que no hauria d’assumir, amb els milions que ha d’avançar en aquest tipus d’abonament i que després l’Estat reemborsa es podria arribar als vint milions d’euros.
(...)
L'ENVELLIMENT DE LA POBLACIÓ PORTA MÉS DESPESA
(...) La despesa sanitària d’una persona augmenta de forma substancial a partir aproximadament dels cinquanta anys. El volum de gent que entra en aquesta franja no para de créixer percentualment molt més del que tocaria si no s’hagués produït una baixada tan important de la franja d’entre vint i trenta. Andorra disposava d’una població flotant molt important que es renovava cíclicament. Eren emigrants que arribaven joves i que després d’uns anys marxaven. Cotitzaven i pràcticament no tenien despesa sanitària. La crisi, però, ha fet desaparèixer en bona part aquest fenomen.
EL NOMBRE D'ASSALARIATS PER PENSIONISTA HA BAIXAT UN 25% EN ELS ÚLTIMS CINC ANYS
Una de les dades més preocupants per a la Seguretat Social és l’evolució de la denominada taxa de dependència. Aquest paràmetre fixa el nombre d’assalariats per cada pensionista. En els últims cinc anys el nivell ha caigut en picat fins a un 25%. En xifres significa que si el juliol del 2006 hi havia 5,37 assalariats per cada pensionista, el mateix mes d’enguany s’ha baixat fins als 4,05. Fins i tot algun mes en concret, per l’estacionalitat en les contractacions, s’ha arribat a estar per sota de 4. La baixada en la taxa de dependència està lligada a la forta reducció en el nombre d’assalariats, conjugada amb l’esperat augment de cotitzants que han arribat a l’edat del retir. Si el 2006 hi havia 5.500 pensionistes per jubilació, cinc anys després la quantitat s’ha elevat fins a 7.000. L’impacte fort, però, arriba en el nombre d’assalariats. En aquest cas la caiguda és profunda, amb uns 5.000 cotitzants menys en només cinc anys. S’ha passat d’uns 43.000 a 38.000. La taxa de dependència marca la línia entre ingressos i despeses de la branca jubilació i per tant la viabilitat del sistema de pensions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada