El cost de les baixes es dispara amb molts menys assalariats

L’any 2002 hi havia censats al juliol 36.914 assalariats. La xifra va anar in crescendo fins arribar al nivell màxim l’any 2006, amb 41.592. Si durant un lustre els treballadors no van parar de pujar, durant els cinc anys següents no han parat de baixar.

Primer es van incrementar cinc mil llocs de treball i després s’han perdut exactament els mateixos. El juliol de l’any 2011 hi havia registrats 36.283, lleugerament per sota de la xifra de nou anys abans.

L’evolució del mercat laboral contrasta amb la xifra que s’ha de pagar cada any per baixes. Amb els mateixos treballadors de l’any 2002 enguany es multiplicarà per dos cops i mig la quantitat de diners per abonar. De 12,9 a 30,1 milions d’euros. Els motius? Des de la CASS s’apunta la tendència a fer de les baixes un substitutiu del subsidi d’atur. Aquesta és una de les explicacions per a dades incomprensibles teòricament com que si al 2006 amb 5.300 treballadors més es paguessin només dos terços de diners en baixes del que s’abonarà enguany. De 19,2 milions a 30,1. La teoria del subsidi encobert es pot defensar amb l’evolució de les xifres. Abans d’entrar en la crisi els increments dels costos de les baixes eren suaus. El gran salt té lloc el 2008 i el 2009. En cadascun d’aquests dos anys va tenir lloc una pujada superior al 20%.

Continúa
La parapública entén que hi ha un augment salarial mig per tenir en compte, tampoc excessivament gran. Es podria compensar, però, en gran part amb la disminució de treballadors de la construcció. Aquest sector és el que acostuma a tenir baixes més llargues i oneroses. Al 2006 hi havia prop de set mil inscrits a la construcció i enguany s’està per sota dels quatre mil. Un altre aspecte important és l’increment del percentatge de cobrament dels primers dies de baixa aprovat amb la llei de la CASS en vigor des del 2009.

Sistemes de control
Les xifres evidencien com està fallant la política de control que la parapública ha intentat instaurar els últims anys. Teòricament els controls són més exhaustius i les exigències cada cop són més estrictes. La parapública, segons fonts de l’entitat, apel·la que finalment és el metge qui té la paella pel mànec. El criteri mèdic és un aspecte on la Seguretat Social té poc marge per revocar. La tasca de control se centra fonamentalment a ser rígids a l’hora d’impedir que els aturs s’allarguin més enllà del necessari.

Les baixes continuen sent un dels grans reptes per a la disminució del dèficit de la CASS. Dins de la reforma global dels paràmetres de la Seguretat Social s’espera que hi hagi alguna mesura per frenar l’escalada, com la fixació del nombre de dies i les condicions segons cada patologia. Les baixes es mantenen com a un dels grans problemes per quadrar els comptes de la branca sanitària que aquest any tindrà un dèficit de 35 milions. Representen gairebé una quarta part de la despesa global sanitària quan fa una dècada eren una cinquena. Dins del capítol de les baixes hi ha inclosos tres àrees. La corresponent a malaltia que significa 18 milions d’euros (2011), accident laboral amb 6,3 i maternitat 5,8.

EL PLA ANTIDÈFICIT TINDRÀ QUATRE FASES FINS AL 2013
El Govern i la CASS estan treballant en el pla antidèficit que s’aplicarà a la Seguretat Social. L’executiu té l’objectiu, però, de consensuar les mesures en una taula comuna amb els sectors implicats i amb l’oposició socialdemòcrata. La velocitat d’execució estarà directament lligada al ritme amb el qual es desenvolupi la taula. El pla preestablert passa perquè fins a final d’any la parapública faci les propostes dels canvis que s’haurien d’introduir en la futura legislació. Durant la primera part de l’any vinent es preveu que puguin discutir les mesures i aprovar el text final. Al llarg del segon semestre del 2012 s’hauran de recollir els primers fruits amb una reducció del dèficit. I el 2013 passarà a fer-se balanç dels resultats obtinguts. Amb les xifres a la mà se sabrà si les mesures han permès optimitzar els recursos o si són necessaris nous reajustaments. En definitiva, l’objectiu final és reduir la despesa sanitària entre un 20 i un 25%. Això no suposarà arribar al dèficit zero, propòsit que a mitjà i curt termini s’ha d’abandonar per inabastable. Encara quedaran números vermells que l’Estat haurà de compensar cada any amb els pressupostos, però s’espera que siguin xifres sensiblement inferiors.